Saber estimar

Estimar
És dibuixar imatges dins nostra ànima

Per a un amor de llarga estància
intercanviar sentiments
Començar a conèixer-nos
Conèixer el nostre interior
Acolorem el silenci dels nostres somnis
Dormim sobre roses
Deixem córrer nostre cor
Oculta sota miratges, volem enmig dels àngels
Toquem les llums dels estels
I deixar desitjos
Ens banyem al riu de l’alegria
I gravem les imatges als nostres ulls
Recollim bons records
Testem el sabor de la felicitat
Mantenir les paraules per reviure-les
Caminem en la dolçor de les estacions
I barregem el perfum amb l’amor

Inês

 

El Planeta no és propietat de ningú que puguem destruir 

Penso que és una responsabilitat 

                                                    I, el nostre deure de respectar-lo i protegir-lo
 

Tardor

Hi ha sons que glopegen l’ànima amb bocins de bella música
Un bocí d’aquest amor etern.

Música que no cessa. Ella transita en una abraçada d’or
La brisa que l’amor se besa
Sents el diapasó del cor dels arbres...?
Escolta en la seva nota múltiple l'estrèpit
Dels que van ser i dels que són i dels que vindran

Inês

 

 

La tardor

Els arbres es posen de color roig i de groc
Hi ha moments que veus els colors del Sol

Les fulles, el vent les fa caure
Quan surtis de casa trepitja-les com si estiguessis acariciant-les
És un tapet que et brinda la Natura
Les flors de tardor obren els seus pètals
Et deixen el jardí del color del Sol
I, et brinden la seva escalfor

Inês de Freitas

L'estimar 

L'estimar no sols significa besar o abraçar. Es pot estimar i ser estimat sense tocar-se... pot ser aquest sigui el veritable amor... Estan a les teves mans la cançó i el poema...
La dolçor de les meves carícies. La esperança, la nostàlgia, la pena... però espera'm. Les meves mans de flors volen fins a tu. Aquest paradís bell i sincer tan bonic per a mi que és l'estimar

 Inês

Tradução em português

Tomais as rosas

Vedes, é apenas um momentos. Contemplais
como entra a primavera de sangue verde.

Preparo o meu caderno para escrever um pouco
sobre este fenómeno que chega em silêncio.
Talvez um vento ligeiro, talvez um mistral
moverá as folhas das mélias,
das amoreiras e das aveleiras,
e levará o perfume dos jacintos às praças,
sobre as ressentes sepulturas, sobre as esquecidas,
e lembrará a vivos e mortos que neste mês de março
há um dia que chamam dos poetas. Da poesia.
Tolstoi vai escrever Ressurreição, a contundente entrada
à força do viver e a ambição dos homens,
tudo em uma só página, a primavera.
Oh, sim, lê-la. Porque se alguma coisa se deve dizer o poeta
é que a vida volta e faz lugar, e que os homens
lutam contra toda natureza. Contemplais, também,
a primavera, do Odilon Redon ao Museu Puixkin:
a mulher rosa e nua sob o árvore imenso,
e não é necessário dizer nada mais neste dia vinte e um de março.
Eu escrevi já faz muitos anos, esta primavera,
enquanto os louros cresciam e ofereciam grinaldas vitoriosas. Tomais as rosas
antes não se esfolhem. Folhas e páginas de livro
se abandonam à frágil esperança do poeta

D'Olga Xirinacs

Traduzido por Inês

Em sec al peu de l'arbre, ens coneixem molt
Là asseguda miro les branques i canto aquesta poesia
Quan passejo pel bosc sóc camí
Quan passejo pel bosc sóc terra
Quan passejo pel bosc sóc tu, arbre, arbres
Quan passejo pel bosc sóc aigua
Quan passejo pel bosc sóc harmonia, sóc vida
Quan passejo pel bosc sóc la mare Natura
Quan passejo pel bosc sóc amor i tot se m'oblida
Fem de la ciutat un bosc
Tot se’m oblida, quan entro al Bosc

Inês de Freitas

 

 

Tu dolça Natura, el nostre sobreviure! Ets la inamovible confiança. T'estimo i per sempre vull estar amb tu. Ets petó, ets carícia, ets vida...  Ets això, ets diferent ets igual. Ets un ser. Et vull somiar. Rostre de seda. Ulls d'horitzó. Teva impertorbable ullada.Tu un amor real. Potser sóc un somni al mig de tanta felicitat. Tu Natura. Si us plau, cuidem-la!

 Camí al Mar

Quan la llum de la Lluna

Al Mar recolzar-se
Formarà un Camí
Ell et portarà a través de les seves aigües fosques
La llum com diamants
Que anirà menar els teus ulls
A la porta de l'amor

Si la teva llum romangués
Els meus ulls no es tancarien mai
Sempre esperaria pacient
No hi havia camp per a la mort
I el meu cor per tu bategaria continu 

Inês de Freitas

 

L'escriptora mexicana Rosario Castellanos va escriure el llibre:
"Mujer que habla Latín". Està considerada l'escriptora més important de Mèxic, després de Sor Juana Inés de la Cruz.
Llegiu això, hi ha un vídeo, basat en el mateix argument:_
Un dia, el seu marit torna a la seva cabana després d'haver pescat unes hores i decideix fer la migdiada.
Tot i que no coneix bé el llac, ella decideix sortir amb la llanxa. Es fica llac endins, llença l'àncora i es posa a llegir un llibre...
Arriba un guàrdia amb la seva llanxa, se li acosta i li diu:
- Bon dia, senyora. Què està fent?
- Llegint un llibre- respon ella (pensant 'No és obvi?')
- Està en zona restringida per pescar- l'informa ell.
- Disculpi, oficial, però no estic pescant, estic llegint.
- Sí, però té tot l'equip, pel que veig, podria començar en qualsevol moment, hauré de detenir-la.
 - Si fa això, l'hauré d'acusar d'abús sexual, diu ella ...
 - Però si ni tan sols l'he tocat !!! - diu el guàrdia.
 - És cert, però té tot l'equip. Pel que veig, podria començar en qualsevol moment.
 - Disculpi senyora, que tingui un bon dia, i se'n va anar ...
 
MORALITAT:
* Mai discuteixis amb una dona que llegeix ... perquè sap pensar.*
 
 Envia-ho a dones que cultivin el pensament ... I als homes que siguin capaços de reconèixer aquesta intel·ligència.

La perfecció

S'alça la teva ànima amb formosor
Perquè ets tan delicat i de dolça puresa
M'adverteixes la lluna plena de bellesa
Et sento la teva galta en la meva memòria
Modalitat de la teva faiçó
Miro la inquietud que em deixa una estrella
Es transforma en milers de cors
Em vaig enamorar a través d'ella
Els teus ulls
Somio amb utopies
Ballant una cançó que tots dos coneixem

 Inês de Freitas

 

 Natura meva

 Natura, la que sigui

I com l’abella a la primavera

L’amor, ja el nou amor et donava brida

I tu voles, et pesa el teu cos

 Ple del suc de la vida

Què vaig fer de tu

Per enfrontar els teus mals

Sobre les teves formes vaig prémer senyales

I en flagel·lar-te vaig posar afany tant

Que avui filosofes al costat gairebé sola

Disminuïda, atàctica, robada

A la teva pura puresa violada

Mires, et piquen les mans els sensats

Amb la teva ja blanca i darrera mirada

Inês de Freitas

 

 Ignorant

Danses amb la fosca imatge lúcida

Dins la obscura claror

Tot el soroll és el silenci

Raus dins de tan gran penombra

Cercant ser el contrallum de la lluna

Perfilada dins la lluminosa foscor

Saps que no ets gran

Aclaparant l'abisme de l'univers

Et reconeixes, et reconeixes ignorant del tot

Inês de Freitas

 

T'aimer 

Qu'il m'a fait du bien de t'aimer
mon douce chéri
Que ton absence m'embrasse
quand je meurs de froid
Qu'il m'a été bon de t'aimer
même si tu n'es jamais à moi
même si ce n'est que dans les rêves

Inês de Freitas

 

 El cor se’m continua trencant, davant de les atrocitats de la guerra i trobo absurdes totes les històries que ens arriben d’aquesta part d’Europa que està vivint ‘una operació militar especial’ en paraules de Vladimir Putin.

I una vegada més, em sembla d’una hipocresia cruel i feroç tot el relacionat amb aquest bany de sang que està acabant amb tantes vides i que està destruint tantes ciutats i, sobretot, està aniquilant tantes esperances i tanta fe en la humanitat.

No vull parlar ja de les causes d’aquesta guerra absurda i em sembla d’una estupidesa humana total pensar que tot allò pel qual ens esforcem durant anys i panys, queda postergat i aniquilat per decisió d’uns éssers humans que han venut la seva ànima al diable.
¿Perquè pagar assegurances d’habitatge, si una bomba ens pot tirar la casa a terra? ¿Perquè viure un embaràs complicat, si ens mataran el fill impunement? ¿Perquè lluitar per tirar endavant una família, amb tots els esforços, si en la guerra tot s’hi val?

No, ningú no em convencerà de que aquesta desfeta té algun sentit, una finalitat, una causa. No poden haver-hi motius per a tanta maldat, per a la mort més crua i salvatge. Però, el sistema és capaç de continuar maniobrant al costat del sense sentit de la guerra, i com si res no hagués passat, ara es vol condemnar a cadena perpetua a Vadim Shishimarin, un jove a qui s’acusa d’haver matat a un civil i d’haver violat les lleis de guerra.

Lleis de guerra? Quin sentit té aquesta expressió? Com deia en Groutxo Marx ‘Intel·ligència militar són dos termes antitètics’, impossibles de reconciliar. I sense analitzar el cas ni les circumstàncies d’aquest crim, en realitat, ¿com poden dir que aquest assassinat té més importància que els altres, dins d’unes consignes de guerra tantes vegades il·lícites?

Com si no s’haguessin matat prou civils en aquesta guerra, ni s’haguessin tirat bombes sobre escoles, teatres i hospitals, i com si tot no hagués estat permès, com en qualsevol guerra.

Prou ja de tanta hipocresia, de tanta revenja, perquè ara, castigant a aquest jove rus, es castiga també a una societat que es vol acovardida i que se sent indefensa, perduda i absolutament oblidada.

¿Cal parlar de justícia en mig d’una guerra injusta? ¿Cal filar prim quan tot s’aboca pel boc gros? Si us plau, tanta hipocresia i tanta maldat, i tantes ganes d’escarmentar al personal, són delirants. Però, desgraciadament, aquest deliri és un deliri de mort i de destrucció.

¿Arribarà un dia en què direm: la humanitat d’abans feia guerres i quina sort que l’horror i la matança s’han extingit? Tant de bo!

Però, recapitulant, fer pagar a un jove de 21 anys el seu crim i castigar-lo de manera destacada, en mig de totes les misèries que s’han produït i posar-lo a la picota quan és un més entre la multitud... no em sembla alliçonador.

Però, així, els que manen en aquesta barbàrie saben que continuen atemorint a la resta de mortals que, amb aquest cas i amb d’altres que seguiran, tindran un bon exemple per a seguir reduint i anul·lant com a persones a la resta de la societat. Hi hagi guerra o no, els que manen sempre basen la raó de la força en la falta d’intel·ligència i en l’amenaça de la por. Una mica més de consciència i de dignitat, si us plau!

Gemma Blat

Vingt-sept mois dès que tu étais délivré de ce monde macabre.

Le monde n'est pas macabre! C'est les gens qui sont macabres!

Como posso dizer-lhe que é a morte que permanece tão viva no meu coração!

Ele deixou-me um legado enorme, a maior e mais pura lição de vida.
Ele ensinou-me a amar! Que o amor é amor!
Eu sou muito mais bem viva de amor por dentro, interiorment. O mundo perdeu um dos seus mais maravilhosos seres humanos. O mais verdadeiro dos homens. Um Anjo como o Céu na profundeza dos seus olhos e os ecos da sua voz são como raios de Sol que repercute no meu espelho

Obrigada

Inês de Freitas

La mar i l'amor

Escric a la Mar per a dir-li que no m’oblidi

Demano al destí
Que amb la llum del Sol, ell sempre brille
Que visc el Cel amb la seva esplendor color
Que la mar llueixi tota la seva esplendor blau
Que del Cel caigui flors
Que decori la nostra la terra els seus polsims
La flama de l’amor
Que visc el Cel la seva esplendor
Que visc el mar les seves aigües cristal·lines
Que visc la flama del nostre amor

Inês de Freitas

 

Estimat Planeta Terra

Tot el que hi ha a la superfície de la Terra és el motiu de la nostra respiració, el motiu que puguem respirar lliures, respirar saludablement i viure una vida sana. Per què les tapem amb ciment, quitrà, rajoletes petites molt juntetes? En lloc de fer places dures sense cap vegetació ni arbres, per què no fem més jardins més boscos? Si us plau, tinguem més terra a la vista! Tot això és la font de la nostra respiració sana i lliure.

Estimada Terra: Les teves aigües cristal·lines, semblen perles brillants, que il·luminen el teu caminar. El cruel home sense ànima et contamina a cada instant.
El despietat home ignora el brunzit d'una Abella, el cri-cri d'un Grill, el l'ulular d'un Mussol, el llenguatge de les Flors.
Plores quan l’home inhumà talen els teus arbres. Despullen una a una les branques de la teva vestidura dels teus nius. A les teves muntanyes i rius, és trist veure com et destrueixen i t’embruten. Com esgarrapen el teu cos fins a convertir-te en fosses àrides i sense vida. Tu ens dónes la vida, els fruits i més aliments. Terra, espai sense igual! Tens paisatges bonics que tots hem de cuidar! Per assolir la llibertat!

Inês de Freitas 

 

Mar

Parlar de tu, sempre és fàcil
Vens a mi amb les teves onades a caminar-me els somnis
Tot blau cel, tot bell, tot aigua
Un interminable de peces i corals
Per a trobar-te n'hi ha prou d'anar a la vora de la casa
I là et trobo
Per això no deixava de nombrar-te
Tu el quotidià!
La veu diària normal per a aquells que et volem
Que et vivim des de l'inici
Ets tu, bella paraula, MAR

Inês de Freitas
 

Vent

Observo les floretes que en delicades tiges es bressolen suau o amb força segons l'ímpetu amb què tu les mous.

Aprofito la teva existència per refrescar-me apropant-me a un arbre que bufa amb les fulles.

La teva presència que amb força et fas sentir, aixecant els meus cabells que sense importar-me s'esvaloten. Sento com penetres fins a l'arrel i refresques a poc a poc el meu cos.

Em condueix per la vida quina àguila en vol, planejant assossegada, fins a tenir novament el vigor necessari per batre les meves ales, amb impuls grandiós i volar, volar a través teu.

Aquell que et va donar forma i t'utilitza per acariciar-me, refrescar-me i remuntar-me fins al cel blau per navegar entre les estrelles i fent-me molt feliç.

Inês de Freitas

 

 Um leve suspiro

Uma momentânea troca de um olhar
E tanto que eu te queria dizer
Dei por mim na tua boca
Um toque
Um beijo
Nada mais ficaria por dizer
Sentias o meu desejo
Era mais do que podias saber
Queria-te mais que tudo
E ali ficamos. Olhamos o horizonte
Abraçados, longe do mundo
Entre olhares e carinhos
E palavras sinceras que saíam
É assim que me fazes sentir
É assim que quero estar
Junto a ti
Sentir-te
Estarei a sonhar?
Sim, estou feliç!

Inês de Freitas

 Torna sempre

A la nit a la mateixa hora
apareixes amb la teva mirada
fugisser rere el crepuscle
Cerco a l'horitzó
pintes i repintes colors
El que em fa sentir impregna la memòria
Això de no saber  si dir-te adéu o fins demà
A l'endemà hi tornes, pintes i repintes  
El que em fa sentir impregna la memòria
Aquest cop fins sempre
Fins a la nit  a la mateixa hora
Recerco l'horitzó
Apareixes amb la teva mirada fugisser rere el crepuscle
Pintes i repintes colors amb les lletres fins demà

Inês
 

 La teva melodia

Un ocell viu en mi

Una flor viatja a la meva sang
El meu cor és un violí
M’embolica en una dolça melodia
L’ocell em porta els teus batecs
M’enamoro suaument aquesta música de somni
M’alegra, són belles primaveres
Jo dic que tu ho has de ser
Aquí jau l’ocell
Una flor al meu jardí
Pinta els meus versos la teva serenata de foc
Malenconiós acords que cuiden els meus somnis

Aquí et miro de lluny però molt a prop teu
Treu el cap un estel derrama la melodia d’un violí
Jo aquí sota el cel nocturn
Només cantaré la teva pròpia melodia
Aquella que t’estima sincerament
I que viu entre poesia
Arrossegant les ales ferides el teu verso canto
I el violí reprèn la teva melodia
Dolça melodia i dolç dolor que em causa
I caic a la teva mirada i em perdo a la teva bellesa
La meva ànima es trenca envoltada a aquesta melodia
Bressolada a la meva tristesa 

Inês

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
 

Malgrat el soroll insuportable que ens arriba,
estiguem sempre atents a la bella música
que ens arriba del cor dels qui estimem al nostre cor.
Parem oïda, escoltem-la en el nostre silenci de l'ànima.
Gaudim-la tot sentint-nos privilegiades de poder sentir-la. 
És possible que no tothom ho pugui fer.

Inês