Natura meva

 Natura, la que sigui

I com l’abella a la primavera

L’amor, ja el nou amor et donava brida

I tu voles, et pesa el teu cos

 Ple del suc de la vida

Què vaig fer de tu

Per enfrontar els teus mals

Sobre les teves formes vaig prémer senyales

I en flagel·lar-te vaig posar afany tant

Que avui filosofes al costat gairebé sola

Disminuïda, atàctica, robada

A la teva pura puresa violada

Mires, et piquen les mans els sensats

Amb la teva ja blanca i darrera mirada

Inês de Freitas