El cor se’m continua trencant, davant de les atrocitats de la guerra i trobo absurdes totes les històries que ens arriben d’aquesta part d’Europa que està vivint ‘una operació militar especial’ en paraules de Vladimir Putin.

I una vegada més, em sembla d’una hipocresia cruel i feroç tot el relacionat amb aquest bany de sang que està acabant amb tantes vides i que està destruint tantes ciutats i, sobretot, està aniquilant tantes esperances i tanta fe en la humanitat.

No vull parlar ja de les causes d’aquesta guerra absurda i em sembla d’una estupidesa humana total pensar que tot allò pel qual ens esforcem durant anys i panys, queda postergat i aniquilat per decisió d’uns éssers humans que han venut la seva ànima al diable.
¿Perquè pagar assegurances d’habitatge, si una bomba ens pot tirar la casa a terra? ¿Perquè viure un embaràs complicat, si ens mataran el fill impunement? ¿Perquè lluitar per tirar endavant una família, amb tots els esforços, si en la guerra tot s’hi val?

No, ningú no em convencerà de que aquesta desfeta té algun sentit, una finalitat, una causa. No poden haver-hi motius per a tanta maldat, per a la mort més crua i salvatge. Però, el sistema és capaç de continuar maniobrant al costat del sense sentit de la guerra, i com si res no hagués passat, ara es vol condemnar a cadena perpetua a Vadim Shishimarin, un jove a qui s’acusa d’haver matat a un civil i d’haver violat les lleis de guerra.

Lleis de guerra? Quin sentit té aquesta expressió? Com deia en Groutxo Marx ‘Intel·ligència militar són dos termes antitètics’, impossibles de reconciliar. I sense analitzar el cas ni les circumstàncies d’aquest crim, en realitat, ¿com poden dir que aquest assassinat té més importància que els altres, dins d’unes consignes de guerra tantes vegades il·lícites?

Com si no s’haguessin matat prou civils en aquesta guerra, ni s’haguessin tirat bombes sobre escoles, teatres i hospitals, i com si tot no hagués estat permès, com en qualsevol guerra.

Prou ja de tanta hipocresia, de tanta revenja, perquè ara, castigant a aquest jove rus, es castiga també a una societat que es vol acovardida i que se sent indefensa, perduda i absolutament oblidada.

¿Cal parlar de justícia en mig d’una guerra injusta? ¿Cal filar prim quan tot s’aboca pel boc gros? Si us plau, tanta hipocresia i tanta maldat, i tantes ganes d’escarmentar al personal, són delirants. Però, desgraciadament, aquest deliri és un deliri de mort i de destrucció.

¿Arribarà un dia en què direm: la humanitat d’abans feia guerres i quina sort que l’horror i la matança s’han extingit? Tant de bo!

Però, recapitulant, fer pagar a un jove de 21 anys el seu crim i castigar-lo de manera destacada, en mig de totes les misèries que s’han produït i posar-lo a la picota quan és un més entre la multitud... no em sembla alliçonador.

Però, així, els que manen en aquesta barbàrie saben que continuen atemorint a la resta de mortals que, amb aquest cas i amb d’altres que seguiran, tindran un bon exemple per a seguir reduint i anul·lant com a persones a la resta de la societat. Hi hagi guerra o no, els que manen sempre basen la raó de la força en la falta d’intel·ligència i en l’amenaça de la por. Una mica més de consciència i de dignitat, si us plau!

Gemma Blat