El sol sobreposa, com cada dia

S’acaba de despertar, com cada dia veu com la bella nit dóna pas a una bella alba. Sent un cloc cloc a l’altra banda de la pared. Baixa del llit. Va cap a la finestra de la seva habitació. L’obre. La pluja sembla fines cortines les quals deixa de ser en aquell instant. S’ha girat i de camí cap al bany, allà estant, es veu reflectida al mirall. Ella, la seva persona que tot li surt malament. Allà on va tot espifia. Camina sense rumb pels voltants. Els horts són llargues escales que baixa muntanya avall i puja muntanya amunt. Salt darrere altre salt en la terra molla, s’allunya per arribar a un petit far. El vent acarona el seu rostre, juga amb els seus cabells. El caminet, que està ple de geranis, segueix fins al mar. La meta final. Ella es submergeix en aquell mar fred i es perd entre cada pensament enamorada del més allà. Respira aquell àlgid alè de la vida remullada d’amor. El sentiment sensible ple de llum i color. Les seves mans instintivament comencen a bordar les primeres lletres. Línies tan llunyanes que els seus dits gairebé no poden arribar. Se sent vestida d’una petita boira baixa i de color cendre. El cos i les seves mans suen i els tendons se’ls tensen les mans i acompanya tot el cos. Se sent com una ànima del qual vol fugir i no pot. Les plantes i els arbres pelats de folles lluen una capa rosada que configura un paratge de natura adormida. Que faci ressorgir. Hi passeja un aire que comença a fer-se fred i molt poc acollidor. Allà està ell, al mig del mar. Aquell horrible animal que no li deixa avançar. Pensar sense aprendre és perillós i et fa mal. Es submergeix en una navegació sense rellotge. Per a què li serveix les hores si no pot seguir-les. Els seus ulls estan en aquell mar immens i al mig aquella por que li talla el pas i al mateix temps una calor que li ofega. Ella un diamant solitari. Una joia amb dificultats de seguir marxa. La seva imaginació veu tot un paisatge, tot un món que fuig dels seus ulls molt ràpid com volent escapar-se d’algú o de quelcom. Ara, avui tot serà diferent, ara, avui tot serà especial. Però la por que li esperona la memòria sembla que no vol marxar-se. La por horrible sembla que sí, que vol quedar-se.

Inês