Estels

Desvetlla de cop la nit

Titil·la la llum mar endins

Allà lluny amb tinta va relliscant

I encesa va untant

Va untant la negror d’or fi

Fa olor dolça l’aigua

I galant, escampa

Del cel nocturn florit

Esclata llums d’estels minúsculs

Fa goix, fa goix sí, la nit

T’abraça amb delit

Sonora tranquil·litat entra suau la brisa

Fragant com olor de taronger

Besaré el teu riure

Per la nit d’amants

Caliu ple d’encant

L’aire blau de la nit

I de flor taronja

Inês

Esses rasgos de luz essas faíscas

Quem cobra com fintas superiores

Alimentos do sol em resplendor

Elas vivem no mesmo céu alternadamente

Belas flores da noite são tão lindas

Incansável rio, tua sangue

As escuto e as descubro refletidas em teu ser

Bem se o dia vejo as preciosas flores

Bem que a noite decoro com estrelas

Luminosas no profundo do meu ser

Como se minhas entranhas estivessem no mesmo céu

Onde elas te estão brilhando o teu ser

Inês

Teus olhos

A luz dos teus olhos azuis

O resplendor do teu sorriso

Menino tu és o sossego serenidade

Menino tu és o sol, as estrelas

Um paraíso no firmamento

Onde habitam deliciosas palavras

Com o teu delicioso sentimento

Tens o mundo cativado

Cheio de paixão

Enamorado do teu canto

Das tuas bonitas canções

Teus olhos são a luz da tua alma

Da tua bela alma

Eles resplendem o verbo amar

Antes que tu abras as palavras

Eles assumem a imensidão de tua beleza

Com a humildade inata de tua alma

Minhas bochechas coram

Quando te escuto recitar tuas poesias

E meus cabelos eriçam

Com as tuas ternas melodias

Merci

Inês

Os teus formosos olhos e o teu formoso sorriso, sorriso deslumbrante são muito bonitos. Me faz um bonito sorriso quando os imagino. Obrigada por ser assim, o homem que à distância me puxa um sorriso o que me hipnotiza e me atormenta. Me escondo por detrás da tua música que é uma deliciosa barreira.

Merci 

Inês

Àngel

Tancava els ulls

Tot era fosc i silenciós

Quan obria els ulls

Sentia la mateixa sensació

Però, era de nit, aquella nit...

Avui encara sense poder explicar

Les meves oïdes sentien

Sentien uns sons que es perdien al buit

Cada paraula que sentia un dolor al cor

Em veia caure en un abisme

Em veia arrastrada a la mort

Fins que em sentia expulsada

Unes ales se m’obrien

I, al firmament sortia

Volava com una au

A dalt d’una muntanya

Una persona m’esperava

Era un Àngel que per art de màgia

Unes ales em regalava

Amb les seves belles mans

Els meus cabells acariciava

Em deia: la vida és això

Alegries i tristeses

Tu ets el bell paisatge

Vola fins a l’infinit

I, la nostra estima és beneïda

Tu ets altra bell Àngel

Inês

 El sol sobreposa, com cada dia

S’acaba de despertar, com cada dia veu com la bella nit dóna pas a una bella alba. Sent un cloc cloc a l’altra banda de la pared. Baixa del llit. Va cap a la finestra de la seva habitació. L’obre. La pluja sembla fines cortines les quals deixa de ser en aquell instant. S’ha girat i de camí cap al bany, allà estant, es veu reflectida al mirall. Ella, la seva persona que tot li surt malament. Allà on va tot espifia. Camina sense rumb pels voltants. Els horts són llargues escales que baixa muntanya avall i puja muntanya amunt. Salt darrere altre salt en la terra molla, s’allunya per arribar a un petit far. El vent acarona el seu rostre, juga amb els seus cabells. El caminet, que està ple de geranis, segueix fins al mar. La meta final. Ella es submergeix en aquell mar fred i es perd entre cada pensament enamorada del més allà. Respira aquell àlgid alè de la vida remullada d’amor. El sentiment sensible ple de llum i color. Les seves mans instintivament comencen a bordar les primeres lletres. Línies tan llunyanes que els seus dits gairebé no poden arribar. Se sent vestida d’una petita boira baixa i de color cendre. El cos i les seves mans suen i els tendons se’ls tensen les mans i acompanya tot el cos. Se sent com una ànima del qual vol fugir i no pot. Les plantes i els arbres pelats de folles lluen una capa rosada que configura un paratge de natura adormida. Que faci ressorgir. Hi passeja un aire que comença a fer-se fred i molt poc acollidor. Allà està ell, al mig del mar. Aquell horrible animal que no li deixa avançar. Pensar sense aprendre és perillós i et fa mal. Es submergeix en una navegació sense rellotge. Per a què li serveix les hores si no pot seguir-les. Els seus ulls estan en aquell mar immens i al mig aquella por que li talla el pas i al mateix temps una calor que li ofega. Ella un diamant solitari. Una joia amb dificultats de seguir marxa. La seva imaginació veu tot un paisatge, tot un món que fuig dels seus ulls molt ràpid com volent escapar-se d’algú o de quelcom. Ara, avui tot serà diferent, ara, avui tot serà especial. Però la por que li esperona la memòria sembla que no vol marxar-se. La por horrible sembla que sí, que vol quedar-se.

Inês